Bright Side Of The Moon

Un sitio como otro cualquiera, sencillo, musical y algo paranoide... lo normal.

martes, septiembre 30, 2008

Monte, Niebla, Sol y Setas



4 dias hemos pasado en plena naturaleza, que es lo que mas le gusta al pobre urbanita rodeado por todas partes de cemento, coches y gente que ni te mira al cruzarse contigo. Como siempre, he aprovechado para hacer algunas fotos, buscar setas y el ultimo día, ver como se realiza el proceso de elaboración culinaria del mejor amigo del hombre, con permiso del can, el cerdo. Estas fotos podrán herir la sensibilidad de algún alma cándida, aunque no creo que a estas alturas, algo tan normal como el despiece de un gorrino pueda herir nada... pero bueno, estáis avisados. Estas ultimas aun no las tengo preparadas, quizás para la semana que viene.



El primer dia amanecio con mucha niebla, algo normal por estos lares. El ambiente era brumoso y bastante fresco. Ibamos en busca del rovellons. Ese esa zona no encontramos ninguno, pero el paisaje era magnifico, y alguna hermosa seta aparecia entre la maleza.


Cambiamos el lugar de busqyeda y nos dirigimos a Alou, direccion Berga. Ahi tubimos mas suerte. Nos recibio Elena, una vaca con un par.


Una parte de la cosecha. Creo que al final llegamos a los dos kilos.





Al final pudimos darnos un buen banquete de rovellons y carne a la brasa, una delicia gastronomica que repetiremos en Noviembre si no pasa nada y queda alguna seta en el monte.

Etiquetas:

domingo, septiembre 21, 2008

Recuerdo de un amigo

Paco, Jose, Manolo, mi hermano Rodolfo y yo mismo, eramos inseparables desde los 5 años, como 5 hermanos. Cuando jugábamos en el callejón de "ahí detrás" a las canicas, o haciamos experimentos de quimica en el altillo de la granja de Manolo, o escuchabamos musica en casa de Jose. Dias imborrables. Paco me ha enviado un bonito recordatorio de mi hermano y de esos años que copio aqui tal como lo escribio. Lo cuelgo aqui a peticion suya, para que la red reparta su testimonio.

"El dia 14 d'abril de 2007 va...morir en Rulo, en Rodolf, el germà d'en 
Xavi, el petit dels plàstics, l'amic més jove del grup dels cinc que més
tard, sense en Manolo, es va quedar en quatre...i era jove, massa jove
per haver de morir.
La mort li arribà desprès de dolors i patiment, i de mancances en la
salut, en la mobilitat i en la llibertat d'acció que requereix la vida
si la vols fruir com cal. De més jove va entrar en un món on hi ha pocs
que se'n surtin bé. La droga dura, tant dura com el ciment, va poder més
que el seu cos fort i àgil, musculat i poderós, i bonic. No només les
drogues tingueren la culpa. La societat abraça aquest món ple de merda i
el fa quotidià, habitual, creïble, abastable; fins i tot atractiu. La
droga, finalment és un dels camins per adonar-se que la societat no és
altra cosa que un monstre que engoleix, mastegant-lo, qui es deixa
enganyar per ella mateixa i les seves mentides i estadístiques.

Per una altra banda i de forma paral·lela, els metges d'aquesta societat
cerquen remeis, i investiguen amb bon criteri, però desprès sovint
gestionen erròniament els resultats en els cossos del malalts. Els
recepten pastilles i operacions i tractaments, i..., i ho fan com si els
malalts fossin números d'una rifa: al número 25 les pastilles verdes i
unes jornades de quimio; al 34 les pastilles blanques i les taronges +
una operació de fetge, al 67 una biòpsia i, si no es queda al quiròfan,
una operació de fetge o ronyó i unes quantes punxades de sedants per
enganyar el cap i que no noti res del que li fem...i si el cos es queda
sense vida no importa...els cirurgians ho superaran perquè no els queda
altra opció. Diran: ja no tenia remeï, el seu cas era terminal,...encara
que jo sigui un metge resident bé que he d'operar per agafar
experiència, ¿què millor que practicar amb un cos que no té remeï?,
total si es mor que més dóna...així quan arribi el moment de tractar un
pacient amb futur ja no m'equivocaré amb el bisturí i no el provocaré
una hemorràgia...i si se la provoco sabré aturar-la per la pràctica...

I en acabar van a sopar o a dinar i ho expliquen com qui parla d'un afer
administratiu, o com qui parla de la neteja del menjador de la casa o
del cotxe, o de futbol, o del plat de pasta que estan menjant: ¿Saps que
m'he trobat avui? Un pacient amb el fetge fet merda, el ronyó cardat i
el pàncrees fotut, li hem fet una biòpsia a veure que li passava, més
que res per entendre com encara podia funcionar, com podia viure tot
plegat estant així de fotut...però en treure-li el bisturí ha començat a
sagnar, i abans no hem reaccionat ja no ha parat. La família ja s'ho
esperava fa temps, i ell segur que també...bé un cas típic
d'insuficiència renal, plaquetària i de ritme sanguini...per
cert,...estan bones aquestes croquetes...semblen de pollastre, passa'm
el vi...

Potser caldria demanar l'informe mèdic i mirar bé si no hi ha hagut
negligència de cap mena...crec què, segur, algú no ho va fer tot com
cal...i amb la vida no s'hi juga.

En Rulo va deixar amics aquí, bons amics que mai no l'oblidaran. Els
seus: por la orilla, vaquillas logarinyas, vas tus, etc. restaran a la
nostra memòria com records bonics i preciosos. El seu riure bonifaci,
sincer i picardiós també.

La vida li va omplir el cap amb cabòries que li impedien tenir temps per
descansar, sempre feia alguna cosa: música instrumental, dibuix,
tractament del cuir, treballs de fusta, informàtica, fotografia,
marqueteria, pintura, guix, electricitat, composició musical...i reia,
mentre s'aguantava la cigarreta en el forat del queixal que li faltava
al costat esquerra, i es provocava la tos i els mocs del pit fins que
els treia i deia: estoy podrido, he de hacer alguna cosa, esto no puede
ser...i tot seguit: dame un pitillo...jejeje...va parir la burra!!!

Havia estat un esportista de grans possibilitats; havia jugat a futbol,
havia fet atletisme i esgrima, natació...tenia un cos envejable, que el
feia invencible a l'esquaix, per exemple; i era maco de veure'n els
músculs dels braços, amb les venes travessant-los de cap a cap. També
havia fet alguna excursió...recordo una al Pedraforca on vàrem anar
junts: jo no em canso, deia, i pujava el pendent corrents. Un cop al cim
va baixar la tartera, que tothom baixava amb compte, com si fos una
pista d'esquí; un paio que ens va acompanyar em va dir esparverat: ¿el
teu amic sempre baixa així...?
Quan tornàvem a Barna em va dir que era l'excursió més guapa que havia
fet mai. Estic content d'haver pogut fer-la amb ell. Per a mi també va
ser una de les més maques que recordo, evidentment per la seva
companyia; i em sap greu no haver fet alguna més amb ell.
Bé, et recordo jove amic, i et ploro la teva absència perpètua i
injusta; i t'estimo.
Ciao, amic; i fins sempre."

jueves, septiembre 11, 2008

The Waterboys - This Is the Sea

The Waterboys - This Is the Sea (2 cd´s)

Record: 1985
Release date: 2004 (Remastered)
Style: Alternative Pop/Celtic/Rock
eac.wv.log.cue.covers

Tercer disco de los Waterboys. Despues del magnifico "A pagan place", editaron este poderoso disco lleno de influencias celtas. Violines, viento y finas guitarras hacen que la musica de Scott te eleve, desde "Whole of the Moon" hasta "This is the sea", cielo y mar, filosofia y sentimientos aunados en unas maravillosas melodias.

AMG:
Expanding the epic, multi-layered sound of A Pagan Place, This Is the Sea is a more ambitious yet a more successful record, since it finds Mike Scott at his melodic peak. Consequently, the album has enough strong, accessible moments to make his indulgences forgivable. [The album was expanded in 2004 to include an entire second disc of material.]

Released in October 1985, This Is the Sea was the first Waterboys album to fully capture the "big music" that Mike Scott had been cultivating on the band's two previous recordings. Like A Pagan Place, the shimmering 12-string guitars, rolling piano, and arena-style horn sections serve as the backdrop for Scott's political, spiritual, and inspirational lyrics, but this time around the results are downright mythical. Inspired by the Velvet Underground's mastery of the two-chord song, as well as the writings of C.S. Lewis, George MacDonald, and Dion Fortune, the nine tracks on This Is the Sea are veritable wolf-howls of self-discovery. Scott's challenge to the listener on the spirited opener "Don't Bang the Drum" -- "Well here we are in a special place/What are you gonna do here" -- serves as the blueprint for the entire work, demanding that the search for "The Whole of the Moon" and "The Pan Within" be taken together. Karl Wallinger, who had joined the group halfway through A Pagan Place, became a one-man orchestra on these sessions, providing everything from harmonium to celeste, ably fleshing out Scott's vision. The overall effect is stunning, especially on the larger-than-life title track. "This Is the Sea" is an anthem that works on almost every level; it's a stadium-sized rocker (without any drums), a life-affirming sermon (without being preachy), and, like the rest of the album, an over the top '80s spectacle (without being indulgent). EMI's 2004 reissue features the original remastered album as well as a 14-track bonus disc. This Is the Sea was culled from an arsenal of nearly 40 songs, and unlike 2002's supplemental Fisherman's Blues, Pt. 2 -- on which many of these tunes wrongfully landed -- the omitted cuts are indicative of the record for which they were intended. A longer rendition of "Spirit" -- originally released on the Whole of the Moon 12" -- reaches new heights with its elongated refrain of "high on the wine of life," and the newly uncovered "full-length" version of "Medicine Bow" incorporates a brutal two-and-a-half-minute piano freakout that owes more to David Bowie's Aladdin Sane than it does Van Morrison's Astral Weeks. There's a reverence for the band's anthemic contemporaries that's oddly charming -- "Beverly Penn" and "Sleek White Schooner" sound like Anglo-Springsteen tunes with Anthony Thistlethwaite filling in for Clarence Clemens -- and a previously undisclosed flair for the avant on the instrumentals "High Far Soon" and "Even the Trees Are Dancing" -- the latter reappeared with lyrics on 2003's Universal Hall as "Always Dancing, Never Getting Tired" -- shows a band in its creative prime. The liner notes are fascinating as well, with Scott pointing out the influences, contributions, and exhaustive recording techniques in amiable detail, opening the door to the group's most defining period like a peat fire on a wet winter night. The Waterboys have always been attributed to Scott as a pseudonym, and rightly so, but for a brief moment in the mid-'80s they were a union of musicians and artists at war with apathy, and This Is the Sea was their manifesto.

Amazon:
This was a great album released in 1985. It is now even better. It is the only Waterboys ablum I have ever owned. (and I have heard them all) For some reason this album has an alluring quality to it that beckons the listener to absorb it completely. I was thrilled when it was finally given the treatment it deserved. The remaster is glorious. There are instruments that I never heard on the orginial CD pressing. The packaging is great too. Extensive liner notes make this a great read about how the album was put together. The bonus CD mirrors the quality of the cuts that made the album. The full version of "Spirit" is fantastic and should have been the cut on the actual album. There are a few insrumentals on the bonus CD that could have easily replaced "Be my enemy" which made the cut and should have been omitted in favor of any of the gems on the bside bonus CD. I was very impressed with the overall value and package of this landmark 1985 recording. Buy it...you won't be sorry.

Disc: 1
1. Don't Bang The Drum
2. The Whole Of The Moon
3. Spirit
4. The Pan Within
5. Medicine Bow
6. Old England
7. Be My Enemy
8. Trumpets
9. This Is The Sea

Disc: 2
1. Beverly Penn
2. Sleek White Schooner
3. Medicine Bow (Full Length)
4. Medicine Jack
5. High Far Soon
6. Even The Trees Are Dancing
7. Towers Open Fire
8. This Is The Sea (Live)
9. Then You Hold Me
10. Spirit (Full Length)
11. Miracle
12. I Am Not Here
13. Sweet Thing
14. The Waves

This is the Sea

Éstas cosas que guardas,
mejor las tirabas.
Te darás la vuelta
en tu deprimente vida
Una vez estuvista atado,
y ahora eres libre.
Una vez estuviste atado.
Bien, ahora eres libre.
Aquello era el río.
¡Ésto es el mar!

Ahora, si te sientes cansado.
Si has estado sólo demasiado tiempo,
quizá estuviste sufriendo
por culpa de unos cuantos planes
que te salieron mal.
Y tratas de recordar
cuan buena solía ser tu vida,
corriendo y golpeando tu tambor.
Como en 1973.
Bueno, aquello era el río.
¡Ésto es el mar!
¡Uau!

Ahora dices que tienes dudas.
Que tienes un dolor.
Dices que no te queda nada en qué creer.
Nada a lo que agarrarte.
Nada en qué confiar.
Tan sólo te quedan cadenas.
Estás dándole vueltas a tu conciencia.
Peinando tus recuerdos.
Pero eso, es un río.
¡Ésto es el mar! ¡Sí!

Ahora te veo vacilar
cuando intentas decidirte.
Tienes una guerra en tu cabeza.
Y te está partiendo en dos por dentro.
Tratas de encontrar sentido
a algo que no puedes ver.
Intentando buscarle el sentido ahora.
Y sabes que hubo un tiempo en que tuviste la llave.
Pero eso era un río.
¡Y ésto es el mar!
Si si si si si!

Ahora oigo un tren.
Viene hacia aquí por la vía.
Es tuyo, si te das prisa.
Todavía tienes tiempo suficiente.
Y no necesitas un ticket.
No necesitas pagar el pase.
No, no necesitas ticket.
No pagues el pase.
Porque éso era el río.
¡Y ésto es el mar!

¡Contempla el mar!



This is the sea

Etiquetas: