Bright Side Of The Moon

Un sitio como otro cualquiera, sencillo, musical y algo paranoide... lo normal.

domingo, septiembre 21, 2008

Recuerdo de un amigo

Paco, Jose, Manolo, mi hermano Rodolfo y yo mismo, eramos inseparables desde los 5 años, como 5 hermanos. Cuando jugábamos en el callejón de "ahí detrás" a las canicas, o haciamos experimentos de quimica en el altillo de la granja de Manolo, o escuchabamos musica en casa de Jose. Dias imborrables. Paco me ha enviado un bonito recordatorio de mi hermano y de esos años que copio aqui tal como lo escribio. Lo cuelgo aqui a peticion suya, para que la red reparta su testimonio.

"El dia 14 d'abril de 2007 va...morir en Rulo, en Rodolf, el germà d'en 
Xavi, el petit dels plàstics, l'amic més jove del grup dels cinc que més
tard, sense en Manolo, es va quedar en quatre...i era jove, massa jove
per haver de morir.
La mort li arribà desprès de dolors i patiment, i de mancances en la
salut, en la mobilitat i en la llibertat d'acció que requereix la vida
si la vols fruir com cal. De més jove va entrar en un món on hi ha pocs
que se'n surtin bé. La droga dura, tant dura com el ciment, va poder més
que el seu cos fort i àgil, musculat i poderós, i bonic. No només les
drogues tingueren la culpa. La societat abraça aquest món ple de merda i
el fa quotidià, habitual, creïble, abastable; fins i tot atractiu. La
droga, finalment és un dels camins per adonar-se que la societat no és
altra cosa que un monstre que engoleix, mastegant-lo, qui es deixa
enganyar per ella mateixa i les seves mentides i estadístiques.

Per una altra banda i de forma paral·lela, els metges d'aquesta societat
cerquen remeis, i investiguen amb bon criteri, però desprès sovint
gestionen erròniament els resultats en els cossos del malalts. Els
recepten pastilles i operacions i tractaments, i..., i ho fan com si els
malalts fossin números d'una rifa: al número 25 les pastilles verdes i
unes jornades de quimio; al 34 les pastilles blanques i les taronges +
una operació de fetge, al 67 una biòpsia i, si no es queda al quiròfan,
una operació de fetge o ronyó i unes quantes punxades de sedants per
enganyar el cap i que no noti res del que li fem...i si el cos es queda
sense vida no importa...els cirurgians ho superaran perquè no els queda
altra opció. Diran: ja no tenia remeï, el seu cas era terminal,...encara
que jo sigui un metge resident bé que he d'operar per agafar
experiència, ¿què millor que practicar amb un cos que no té remeï?,
total si es mor que més dóna...així quan arribi el moment de tractar un
pacient amb futur ja no m'equivocaré amb el bisturí i no el provocaré
una hemorràgia...i si se la provoco sabré aturar-la per la pràctica...

I en acabar van a sopar o a dinar i ho expliquen com qui parla d'un afer
administratiu, o com qui parla de la neteja del menjador de la casa o
del cotxe, o de futbol, o del plat de pasta que estan menjant: ¿Saps que
m'he trobat avui? Un pacient amb el fetge fet merda, el ronyó cardat i
el pàncrees fotut, li hem fet una biòpsia a veure que li passava, més
que res per entendre com encara podia funcionar, com podia viure tot
plegat estant així de fotut...però en treure-li el bisturí ha començat a
sagnar, i abans no hem reaccionat ja no ha parat. La família ja s'ho
esperava fa temps, i ell segur que també...bé un cas típic
d'insuficiència renal, plaquetària i de ritme sanguini...per
cert,...estan bones aquestes croquetes...semblen de pollastre, passa'm
el vi...

Potser caldria demanar l'informe mèdic i mirar bé si no hi ha hagut
negligència de cap mena...crec què, segur, algú no ho va fer tot com
cal...i amb la vida no s'hi juga.

En Rulo va deixar amics aquí, bons amics que mai no l'oblidaran. Els
seus: por la orilla, vaquillas logarinyas, vas tus, etc. restaran a la
nostra memòria com records bonics i preciosos. El seu riure bonifaci,
sincer i picardiós també.

La vida li va omplir el cap amb cabòries que li impedien tenir temps per
descansar, sempre feia alguna cosa: música instrumental, dibuix,
tractament del cuir, treballs de fusta, informàtica, fotografia,
marqueteria, pintura, guix, electricitat, composició musical...i reia,
mentre s'aguantava la cigarreta en el forat del queixal que li faltava
al costat esquerra, i es provocava la tos i els mocs del pit fins que
els treia i deia: estoy podrido, he de hacer alguna cosa, esto no puede
ser...i tot seguit: dame un pitillo...jejeje...va parir la burra!!!

Havia estat un esportista de grans possibilitats; havia jugat a futbol,
havia fet atletisme i esgrima, natació...tenia un cos envejable, que el
feia invencible a l'esquaix, per exemple; i era maco de veure'n els
músculs dels braços, amb les venes travessant-los de cap a cap. També
havia fet alguna excursió...recordo una al Pedraforca on vàrem anar
junts: jo no em canso, deia, i pujava el pendent corrents. Un cop al cim
va baixar la tartera, que tothom baixava amb compte, com si fos una
pista d'esquí; un paio que ens va acompanyar em va dir esparverat: ¿el
teu amic sempre baixa així...?
Quan tornàvem a Barna em va dir que era l'excursió més guapa que havia
fet mai. Estic content d'haver pogut fer-la amb ell. Per a mi també va
ser una de les més maques que recordo, evidentment per la seva
companyia; i em sap greu no haver fet alguna més amb ell.
Bé, et recordo jove amic, i et ploro la teva absència perpètua i
injusta; i t'estimo.
Ciao, amic; i fins sempre."

0 Comments:

Publicar un comentario

Links to this post:

Crear un enlace

<< Home